dimecres, 23 de desembre del 2009

EL NUEVO POP

El día que ENDESA va començar a utilitzar smilies en les factures.

Su consumo eléctrico durante los meses de Mayo y Junio ha sido de 3,4 kW :-P

dimarts, 22 de desembre del 2009

MUY REPARTIDO



L'home tenia la mirada desviada i la boca molt oberta. Amb una mà és despentinava els cabells - s'els arrancava - i amb l'altra mostrava una fotocopia arrugada i fosca del dècim premiat. Tremolava, suava.

- ¿Que va a hacer con el dinero?
- ¿EH?...
- Con el dinero del premio, ¿que va a hacer con tanto dinero?
- NO SE... ¡MATARME!

La gent del seu voltant s'el mirava amb les ampolles de cava regalimant espuma. Ell cridava amb els ulls fora de si, buscant les càmeres i esparrecant la fotocopia.

- ¡ME VOY A MATAR!

Portar l'eufòria fins a les últimes conseqüències.

- ¡VOY A REBENTARME LA CABEZA CON EL DINERO! jajaja
- somreia totalment embojit-.

Una dona gran és va posar a cridar mentre assenyalava l'home que amenaçava en matar-se.

- ¿Lo véis? ¿Lo véis? ¡Esto es lo que pasa! ESTO ES LO QUE QUIEREN DE NOSOTROS... sí, esto es -plorava- lo que quieren...

Tots els que s'havien amontegat amb ganes de celebrar la sort van començar a disgregar-se. Tot era molt incómode.

El soroll d'una persiana metàl·lica que és tanca. Aquest és el final.

dilluns, 21 de desembre del 2009

SALVATGE


Aquesta pel·lícula és lo més aprop que he estat de la meva infantesa en els últims anys.

dissabte, 19 de desembre del 2009

LA RATA


Se tomaron muy en serio la idea de rodar una versión de Ratatouille con actores de verdad. Con actores y CON RATAS, claro. Ratas muy de verdad.

Unos hombres trajeados pusieron el dinero encima de la mesa. Querían sacar todo el jugo al limón. La versión con dibujos funcionó muy bien, coño. Pero el guión no daba para una secuela. Los que la habéis visto ya sabéis a lo que me refiero. Cuando sale el THE END ya está todo contado. No da para más.

¡Entonces vayamos a por la versión de verdad! Contrataron a Peter Jackson y a Adrian Brody para hacer del chico tonto. Tenían a un tío que entrenaba a las ratas. Un fuera de serie. LA CULPA NO FUÉ SUYA, ¿vale?

El plan era copiar cada plano de la peli original. Muy a lo Gus Van Sant. Muy a LA SANG.

EL PROBLEMA llegó en la escena del gorro. Cuando pusieron a la rata dentro del gorro de Adrian para que le tirará del pelo, como dirigiendo sus movimientos. Esa locura que en la peli era tan divertida resultó que en la realidad no tenía ni puta gracia.

La rata del demonio, al verse acorralada debajo del gorro, empezó a morder la cabeza de Adrian. NO TENÍA OTRA SALIDA. Si trabajas con ratas tienes que pulir todas las finuras; habían pegado el gorro a la cabeza del actor con unas gotas de cola líquida para que no se cayera durante la toma. Pero la rata se puso nerviosa, ES NORMAL. Empezó a perforar el cráneo del actor con sus pequeños y afilados dientes. Adrian comenzó a correr cómo un loco, gritando preso del dolor. El roedor mordió la capa más exterior del cerebro del actor. Se tragó de un bocado la zona que controla el habla y los gritos de Adrian se volvieron unos berridos muy fuertes y sin sentido. Algunos creyeron que era una pataleta del actor, o una especie de sobreactuación ridícula. Peter Jackson, por el contrario, estaba estupefacto en su silla de director. Con la mirada perdida. Se temía lo peor.

Después de correr durante un buen rato, Adrian se paró justo delante de Peter. Dejó de gritar y todo el mundo se quedó en silencio. El actor se balanceaba ligeramente con la cabeza caída cuando la piel de su cara empezó a moverse de forma extraña. Algo se estaba moviendo allí debajo. De repente, la cara del actor se abrió por la mitad. La RATA, llena de sangre y trozos de cerebro, salió de un salto y se quedó sobre sus dos patas traseras. Su cola se movía cómo un látigo. El cuerpo de Adrian se desplomó. Sin parar de masticar, la rata miró a su alrededor -todos la miraban aterrados- e hizo un discurso con pequeños gruñidos. Un discurso largo, con inflexiones y pausas, pero totalmente ininteligible para los humanos.

Con la voz temblorosa, Peter dijo; "CORTEN".

P.D: Esto último es una licencia narrativa. Quizá Peter no dijo nada. Sinceramente creo que no dijo nada.

divendres, 18 de desembre del 2009

SOBREACTUA


BOB ESPONJA NO ES REALMENTE COMO PRETENDE HACERNOS CREER.

INTERPRETA A UN PERSONAJE, EN SERIO.

LÍO EMBARAZOSO

L'home va donar-se la volta a si mateix, com un mitjò.

"Volia veure'm per dins"- ha declarat-,
"I M'HE POSAT EN UN BON EMBOLIC."

dimarts, 15 de desembre del 2009

NO AL REVÉS




La idea se le pudrió en la cabeza. Ahora siente un terrible hedor cuando expira, cuando sopla. Desde dentro hacia afuera. No al revés.

UNA DE LA POR


Un nen petit, una persona de 5 anys d'edat entra a un bar de la mà de la seva mare.

La mare no sé que demana, però el nen deletreja perfectament la paraula F-A-N-T-A.
Vol una FANTA de taronja. Però les seves demandes no acaben aquí.

BOSSA DE PATATES, diu, amb els ulls fora de si.

LA FANTA I LES PATATES DE BOSSA. EL CARAMEL I LA SAL. Ho vol tot ara i aquí.

Mireu-lo. Ja li hem tret la màscara AL PETIT FEIXISTA.

Somriu com un dimoni mentres llepa la sal de la bossa.
De sobte li cau la pell. TOTHOM EL MIRA.

Tot ell, per dins, està fet de llautó.
És un cos de nen metàl·lic molt ben construït.

Assegut a la cadira amb els peus balancejant. No li arriben a terra. Té la pell i els cabells arrugats als turmells. Com si fossin uns pantalons de carn. Com quan la mare els hi abaixa i li aguanta la titola per pixar.

S'acaba la FANTA xuclant ben fort. Fa com si res.

FA ESFEREIR.

La mare se n'adona i ràpidament el vesteix de nou amb la seva pell de nen. Els forats de la cara no acaben d'encaixar amb els ulls. RES NO ENCAIXA DEL TOT.

La mare;

VENGA, VAMOS.
VAMOS, ¡QUE YA NO LLEGAMOS!

dilluns, 14 de desembre del 2009

EL VERMOUTH


He llegit en algun lloc que el soroll de les olives, EL SO QUE FAN LES OLIVES DINS LA LLAUNA, fa salivar a la gent.

Salivar d'una manera literal, ja sabeu. No em refereixo a que t'agafi gana.

És veu que hi ha un principi, no ho sé, una mena de lligam sensorial entre el sorollet dels petits cossos rodons, verds i tovets xocant entre ells i la glàndula que segrega la saliva.

És el moment de sacsejar la llauna, va.

Per cert, mireu bé la mascota de l'etiqueta de l'Espinaler.
Fixeu-vos-hi bé, eh?

ÉS O NO ÉS UNA SIRENA?

DOS TRETS RÀPIDS


Avui, dos trets ràpids;

Aquesta tarda el teatre amateur m'ha clavat una bufetada de feina ben feta, d'il·lusió portada a bon port.
Un altre chapeau.

Per altra banda, tot això dels FLASHMOBS, em sembla una manifestació de borreguisme ridícul.
LA CURSILERIA GLOBAL.

M'AGRADA QUE M'AGRADI PERQUÈ A TOTHOM LI AGRADA, una cosa així.

diumenge, 13 de desembre del 2009

LA CRISMA, EL NADAL (I)


¿que ha pasado con las plantillas y el spray de nieve?
ESTE AÑO NO ESTÁN INVITADOS ¿O QUE?

dissabte, 12 de desembre del 2009

TOT ÉS RELATIU


Era a la sortida d'un supermercat. Potser un CAPRABO, no ho sé.
Davant seu hi havia un carretò de compra ple de coses -deixalles- tapades amb una manta vella i, al seu costat, un gos adormit. Un Mil llets.
Tenia els cabells llargs i bruts i la roba trencada.
Podies sentir la mala olor a metres de distància. Una barreja de vi, suor i pudor a gos.
En un cartronet en forma de cunya hi havia escrit una frase amb mala lletra que feia referència a les seves circumstàncies.
TENGO HAMBRE. NECESITO COMER.
És pot dir que pidolava amb actitud passiva.

Jo m'el mirava fixament, però ell estava absort llegint un llibre.

LAS MEJORES HISTORIAS DE TERROR, de Wagner Karl Edward.

He tret el móbil i li he fet dues fotos.
La primera ha sortit desenfocada.

divendres, 4 de desembre del 2009

LA PLAGE

Nos vamos a la caleta. Nos vamos a LA PLAGE.

Com? ¿quienes son esos?
¡eh! fuera, vinga. FORA D'AQUI!

La Plage from Pau on Vimeo.

dimecres, 2 de desembre del 2009

VINDREM A SOPAR


Durant el poc gloriós any 1940 els nazis planejaven la invasió de Gran Bretanya.

Les operacions militars solen tenir noms molt de GI JOE. Noms de joguet. Aquesta era coneguda com OPERACIÓ LLEÓ MARÍ. Poah! vaja, aquesta no anava de joguets. És igual.

Davant d'aquesta perspectiva els anglesos només podien estar amb el cul ben apretat. No tenien absolutament res a fer davant l'enemic. Així que van posar-se a pensar maneres per defensar-se de l''inminent invasió. I van tenir alguna pensada BEN BOJA.

Una d'elles passava per cobrir la costa de gasolina i tirar el misto quan arribessin els vaixells nazis.
UN MAR DE LLAMAS, aquesta era la idea.

L'altre jugada era rodejar Anglaterra amb una tanca elèctrica. Convertir l'illa en un PARC JURÀSSIC.

Òbviament cap d'aquestes opcions els tranquilitzava gaire. Estava clar que qualsevol dia es trobarien els nazis a taula a l'hora de sopar. Vindrien a menjar-se el CHUCRUT. Però van decidir servir-los uns bons postres. Van decidir GUARDAR L'ESCUDELLA PEL FINAL.

La consigna va ser canviar totes les indicacions de les carreteres. Els cartells que t'orienten, ja sabeu de que parlo. TOT AIXÒ NO M'HO INVENTO. Pretenien que els nazis és perdessin per Anglaterra. QUE AGAFESSIN EL DESVIAMENT EQUIVOCAT. Tot allò de SEGUEIX RECTE I A LA SEGONA GIRES A L'ESQUERRA, ÉS MOLT FÀCIL. Que anessin a parar Escòcia quan és dirigissin a Londres. No sé, coses així. LES VAMOS A JODER BIEN A ESOS CERDOS. Aquesta era la pastilla que els havien preparat. Un altre tall sense sang.

ÉS BONA, PENYA.

dimarts, 1 de desembre del 2009

UN TANC-TANC


La meva àvia Lola té la costum de rebatejar les coses.
Ho porta tot al seu terreny. A la seva AREA 51.
Sovint utilitza onomatopeies per referir-se als objectes que fan algun tipus de soroll.
Un FIU-FIU és un spray, perquè m'entengueu.

Com quan els nens -més aviat els pares- es refereixen als gossos com a GUAU-GUAUS.
És la mateixa mecànica però amb les paraules que ballen dins el seu cap.

Ella va crear un mot idoni per denominar els tràilers de les pelis; un TANC-TANC.

"La fan ara o és un TANC-TANC?"

Premeu el BOTÓ, va. Això ho deixo per a vosaltres.

Bé, ahir vaig parlar amb ella per telèfon.
AHIR vaig parlar amb ella i va fer servir una navalla AMB LA FULLA MOLT FREDA I AFILADA.

Mireu, mireu:

- Hola iaia!
- Eh? Qui ets?
- Sóc en Peula, iaia.
- En Peula? ah! Hola macu!
- Hola!
- Ohhh... que bé que et sento!
- (...)
- Sí, sí! Avia'm, parla:
- Mmmm..bueno, hola iaia, no sé, com estàs?
- Molt bé et sento, eh? Com si estiguessis aquí!
-
A sí?...
- No em preguntes perquè et sento tant bé?
- Que? (...)

En aquest moment jo estava TEMENT EL PITJOR.
Fer de la pròpia qualitat de la trucada, el tema central de la conversa. Aquesta era LA IDEA que m'havia preparat. Però de sobte va treure la navalla de la FUNDA. Va treure el GANIVET DE CAÇA.

- Tinc un telèfon nou de trinca. Que et sembla com se sent?
- (...)

Això sí que és un bon TANC-TANC. Aquesta és l'essència.

Chapeau, iaia.

CIRUJANO SORPRESA


A CUATRO fan un programa molt boig -a part de REFORMA SORPRESA-.
És tracta de EL CIRUJANO, un programa centrat en casos mèdics més o menys estranys i escatològics. El capítol d'avui m'ha deixat totalment FORA DA IOC.

Ivan Mañero és el doctor-presentador. Un JAIME CANTIZANO DEL BISTURÍ.
Un home massa jove i força atractiu que mira a càmera sense por i parla d'una manera encisadora. Un HEROI altruista. Una bona peça.

El tema era el següent; restaurar el membre a un escalador que se l'havia REBENTAT literalment en una caiguda. Com els entrepans de botifarra molt de FESTA MAJOR on les obren en canal i la carn picada s'escampa i la botifarra queda ben doblegada enrere.

Després de la caiguda, quan van portar l'escalador a l'Hospital i els metges van veure L'ENTREPÀ que proposava, el menú del dia, van decidir tirar-lo i quedar-se només amb la coca-cola. El tio s'havia quedat sense polla -òbviament és un problema- fins que 20 anys després va aparèixer el DOCTOR MATEO de CUATRO disposat a "devolver la felicidad a ese hombre".

El reportatge és tipus TRÀILER. Tot passa molt ràpid i van de cara al gra. Al pacient li arrenquen una bona ALFOMBRETA DE RATOLÍ de pell del braç i li fabriquen una nova polla; 21cm de carn fresca DE BRAÇ.

El plano més boig de tots és un on és veu la polla encara enganxada al braç. Un membre groguenc, enorme, MIG MORCILLÓN, que neix a l'altura del colze, a la part interna del braç. Una cosa realment GROTESCA.

La operació acaba bé i veiem el doctor sortint de l'HOSPITAL i és llavors quan mostra la seva cara MÉS DE VILLANO. Fins ara només havíem vist un perfil. Però a l'altre galta guarda un BON PLAT DE NATA.

El nostre DOCTOR, EL DOS CARAS, mira a càmera somrient i diu:

"Ahora... una cenita calentita. Aunque ligera".

Després de fer-nos creure que tot anava MOLT EN SERIO, el MOLT CRETÍ deixa anar aquesta PUTA BESTIESA just quan ens tornen a ensenyar-nos la imatge del braç amb una polla penjant. Tot era un bon teatre per atrapar als BATMANS ESPECTADORS de CUATRO.

El següent plano és un altre cop fort a l'estómag d'en BATMAN; veiem el DOCTOR CANTIZANO al volant d'un Ferrari vermell, conduint a TOTA OSTIA i explicant que és així com és relaxa després de les operacions d'aquest tipus. Escolta MÚSICA MOLT ALTA i porta unes ulleres de sol futuristes. No queda res de la BATA VERDA i no tornem a veure al pacient. Ara ja sabem que aquí, com a les bones pelis, el protagonista és el DOLENT.

A l'epíleg del reportatge, tornem a veure la primera galta del personatge. Ara es troba a Àfrica, en una mena d'hospital de campanya, rodejat de nens negres molt prims.

El DR. CANTIZANO, molt ben il·luminat, és dirigeix a la càmera parlant amb serenitat. Però per un error de muntatge, o una cinta que entra quan no ho havia de fer, o un déjà vu, jo no ho sé, de sobte, sobre la veu del METGE parlant dels nens prims però panxuts, es cola la seva pròpia veu, la seva veu de DOLENT BIPOLAR multiplicada disparant de nou al pit de l'heroi:

"Ahora... una cenita calentita. Aunque ligera. AUNQUE LIGERA".

"Ceci c'est pas la violence" (I)


A Quentin Tarantino li van donar 30.000$ pel guió de True Romance.
Avui volia parlar d'aquesta peli. Tenía un bon títol i uns quants temes que tractar.
Però em sembla que el post haurà d'esperar; CUATRO m'acaba de sorprendre d'una manera molt dura.

A Quentin Tarantino le dieron 30.000$ por el guión de True Romance.
Hoy quería hablar de esta peli. Tenía un buen título y unos cuantos temas que tratar.
Pero me temo que el post deberá esperar; CUATRO me acaba de sorprender muy fuertemente.